Maria Casals (i, en memòria, de Joan Ros)
Data: 17 d'abril del 2013.
Comparteix l'Emissió 10:
Comparteix el Programa "Això és La Mola":
També ho pots escolar a:
La desena emissió d'Això és la Mola reviu, a través de diversos testimonis, la voluntariosa i dura reconstrucció de Sant Llorenç del Munt als anys 40 i 50 i tots els esforços que es van fer en aquell temps per revifar l’esperit excursionista després de la guerra civil.
El fil conductor de la narració és la Maria Casals (nascuda el 1920) que, conjuntament amb el seu marit, el Joan Ros (ja difunt), van assumir el paper més sacrificat: pujar a viure el 1949 dalt d’un cim on només hi havia uns edificis molt precaris, sense aigua ni llum ni telèfon.
La reconstrucció de La Mola té tots els ingredients d'una novel.la: una parella avançada a la seva època, uns empresaris preocupats per la muntanya, uns comtes, uns maquis, la guàrdia civil, uns caçadors furtius, unes magnífiques revetlles amb càntics, uns murs molt antics, dos rucs, 100 gallines i unes ombres fantasmagòriques.
 |
| Foto de l'arxiu de Maria Casals |
La iniciativa de recuperar la Mola va sorgir d’un grup d’excursionistes notables de Barcelona, Terrassa i Sabadell. Coneixedors de l’activitat que havia tingut abans de la guerra civil, es van quedar molt preocupats al veure com el Monestir i els edificis annexes havien quedat abandonats i condemnats a l’enrunament. A més, ja gairebé no hi pujava ningú, ni tan sols els diumenges. L’última persona que havia intentat fer-se càrrec de la Mola, Francesc Altarriba, conegut com el Sagalés, va abandonar després de la mort de la seva dona, Maria Bigai, i d’haver tingut que viure més de la caritat que del seu treball.
Per dur a terme l’operació de salvament de la Mola es va constituir el grup d’Amics de la Muntanya de Sant Llorenç, que estava format inicialment per:
Membre de Barcelona:
- Virgili E. Garcia i Marià.
- Miquel Saperas i Auví.
- Jeroni Martorell i Terrats.
- Josep Maria Ros i Vila.
- Josep Escudé i Gibert.
Membre de Sabadell:
- Joan Alsina i Giralt.
- Joan Font i Almirall.
- Camí Lluch i Solé.
Membres de Terrassa:
- Josep Comas i Casas.
- Manuel Aurell i Targarona.
- Pau Gorina i Gabarró.
Posteriorment també es va incorporar en Lluís Vergés i Solà, de Castellar del Vallès, i el 1954 ho van fer Narcis Bacardit i Puig i Joan Morral i Seall (tots dos de Terrassa).
El grup va néixer de l’impuls principalment dels membres barcelonins, del Centre Excursionista de Catalunya. En Manuel Planchat i Villacampa, expresident del Centre Excursionista de Terrassa, recorda en el programa que històricament “el Catalunya” ja havia prestat molta atenció a Sant Llorenç del Munt. Com exemple recorda que la primera cursa fins el cim de la Mola ja havia estat promoguda per ells.
En Planchat lamenta que s’estigui silenciant la gran tasca desenvolupada pels Amics de la Muntanya ja que va ser fonamental per a recuperar l’esperit excursionista de la Mola i posar les bases del parc natural.
Els membres dels Amics, especialments els del Vallès, es van encarregar de demanar donacions per a fer possible pagar les obres de reconstrucció. Fins i tot es van fer segells per a recaptar diners. Només per a acabar una última part de les construccions es va demanar un crèdit, que Maria Casals afirma que va pagar el matrimoni Ros-Casals.
Abans de dur a terme el seu ambiciós projecte, els Amics van obtenir l’aprovació de la família Quadras, que eren fins a la declaració de Parc Natural els propietaris de tota la muntanya de La Mola, i que van estar igualment implicats en tot. Els Quadras tenen des del 1917 el títol vaticà de comtes de Sant Llorens, concedit pel papa Benet XV i reconegut per l’Estat espanyol. Amb el vist-i-plau dels Quadras, els Amics van perfilar l’operació de salvament.
 |
| Foto de l'arxiu de la Maria Casals |
El model a imitar era el dels refugis de muntanya que el Centre Excursionista de Catalunya havia construït des de principis de segle. Aquest referent era ben conegut per molts membres dels Amics:
- En Virgili Garcia i Marià, el principal impulsor del grup, havia escrit el 1930 un llibre sobre els refugis dels Pirineus.
- En Jeroni Martorell havia estat el dissenyador del refugi d’Ulldeter, obert en plena Setmana Tràgica del 1909.
- I el també arquitecte Josep Ros i Vila s’havia encarregat de les ampliacions de la Molina a partir del 1934. I va ser ell qui va fer els primers dissenys de reconstrucció dels edificis de La Mola. També, gairebé en paral.lel, es va ocupar de l’ermita i l’hotel de Sant Bernat del veí Montseny, que eren propietat de Delmir de Caralt, casat amb Pilar de Quadras i Feliu, la germana del II Comte de Sant Llorens. (En 1956 de Caralt va rodar un documental sobre La Mola)
L’exemple del Xalet de la Molina, obert el 1925 en un indret aïllat, va ser un model a imitar en molts aspectes pels Amics de la Muntanya.
Com part de l’èxit del projecte depenia de la persona que anés a viure a la Mola per supervisar les obres i endegar el refugi, els Amics van buscar candidats entre la gent que havia treballat a la Molina. Així va ser com els hi van recomanar al Joan Ros, un muntanyenc i esquiador, que abans de la guerra feia de pràctic veterinari per a l’Ajuntament de Barcelona, però que als anys 40 sempre pujava als hiverns a ocupar-se de les instal.lacions de guarda esquis.
L’Antoni Garcia (el Pintoret) recorda tres persones claus en la selecció del Joan Ros:
- el comte del Montseny, Josep Lluis Milà Sagnier (pare de la Mercedes i el Lorenzo Milà),
- el Josep Ferrusola (pare de la Marta Ferrusola)
- i el Josep Escudé.
En el programa, la Maria Casals recorda que el principal argument que van donar-li al seu marit va ser que “si acceptava es convertiria en l’Adserà de la Mola”. El Pere Adsarà i Tomàs era un hoteler de la ciutat Barcelona, que el 1925 va rebre una proposta per part del Centre Excursionista de Catalunya per anar a fer-se càrrec del seu xalet-refugi a La Molina. Tampoc no hi havia aigua, llum, telèfon ni carretera transitable. Però l’hotel havia de convertir-se en el lloc de destí de la burgesia barcelonina que començava a esquiar. En Pere Adsarà va acceptar el repte i va reixir.
El Joan Ros també va acceptar el repte i va demanar-li a la Maria Casals que hi puges amb ell a la Mola. I la Maria va decidir seguir-lo deixant la feina que tenia com a infermeria del doctor Dexeus, el qual va deixar-li la porta oberta per tornar si les coses no li anaven bé.
 |
| Foto de l'arxiu de la Maria Casals |
Escàndol: una parella sense casar a la Mola.
La parella no estava casada i, en aquell temps, això va ser un problema afegit a tota la resta. En aquella època que una parella convisqués solters i, a sobre, en els edificis d’un Monestir estava fora de les conductes considerades adequades. Finalment es van casar i allà mateix a la Mola, amb ofici del mossèn Joan, rector de Matadepera.
Restes més antigues que el Monestir.
La reconstrucció dels edificis van començar immediatament amb el Pau Gorina com a mestre d’obres i amb l'alcalde de Talamanca com a primer paleta, al qual va substituir en Guix. Tot i la seva avançada edat, en Gorina hi pujava tot sovint i gràcies a ell es va descobrir que un mur situat a la cuina en realitat pertanyia a una edifici anterior al Monestir.
Aquesta troballa demostrava que la mil.lenaria construcció va aprofitar uns murs anteriors, probablement d’una o unes capella/es que existien prèviament.
La instal.lació de serveis al cim
 |
| El Telèfon. Foto de l'Arxiu de la Maria Casals. |
El telèfon tampoc va trigar en arribar gràcies a la mediació que un dels membres dels Amics de la Muntanya va fer amb l’exèrcit. La connexió telefònica va ser fonamental per poder posar en marxa una estació metereològica al cim. Cada dia, en Josep Ros passava les dades a les 8 del matí i així es guanyava també un sou addicional. Com recorda la Maria Casals el temps podia canviar rapidament. A vegades hi havia boira i es generaven ombres gegantines. Eren l'anomenat espectre de Broken, que es va aparèixer en diverses ocasions a la parella i alguns visitants, com el Manuel Planchat. De les boires es podia passar a un cel ben obert, que permetia veure fins a les serres de Mallorca.
 |
| Mallorca vista des de la Mola, radera el Tibidabo. Foto de l'Arxiu de la Maria Casals. |
L’aigua va ser el principal problema. de la Mola. Només es podia aprofitar l’aigua de la pluja recollida en cisternes.
Pel que fa al camí dels Monjos, va ser necessari arranjar-lo en diverses ocasions, sobretot després de pluges fortes. L’encarregat habitual de refer-lo era el Ramon Bosch, germà del conegut Croc-croc de Matadepera.
Dos rucs i 100 gallines.
 |
| El Menut. Foto de l'Arxiu de la Maria Casals. |
En canvi si que van tenir fins a 100 gallines, que voltaven pel cim. Eren necessàries per fer el plat més demanat en aquella època: el pastis de truites, una recepta que un enginyer tèxtil, en Sanahuja, va explicar a la Maria. Ella va substituir la beixamel per maionesa i salsa de tomàquet. La recepta del pastis de truites de la Mola tenia set pisos:
- una truita de patates,
- una capa de salsa de tomàquet
- una truita de ceba.
- una capa de maionesa.
- una truita de verdures.
- una capa de salsa de tomàquet.
- una truita de llagostinets o butifarra.
Els Maquis al cim de La Mola
L’aillament de la Mola en aquella difícil època va atreure també als Maquis. Quatres guerrillers, armats amb unes grans metralladores, es van presentar un dia al cim. Hi van estar més d’una setmana. Ells mateixos es feien el menjar a fora, a les feixes, però a les nits si que entraven a dins. Quan van creure que pujava la guàrdia civil, van marxar cap els Òbits, on van estar amagats bastant temps.
Prop del cim, en una balma situada al voltant de la cova de les Ànimes, el Joan de Can Pobla i l’Antoni Garcia van trobar una granada de mà i un carregador d’una metralladora, que no sabem si pertanyia a aquell grup de maquis o a un altre. La bomba va estar imprudentment durant molt temps en una finestra de la masoveria de Can Pobla. A la recerca de maquis fins a la Mola pujava freqüentment la guàrdia civil, però formant grups de tres i no de dos, com és habitual.
 |
| L'estació metereològica. Foto de l'arxiu de la Maria Casals. |
Mentrestant la Mola també va posar en marxa la seva part de refugi. Els 28 llits s’omplien molts caps de setmana. A les nits s’aplegaven grups d’excursionistes de Terrassa, Sabadell i Barcelona que, després de sopar, intercanviaven fets de muntanya i acabaven cantant “Muntanyes del Canigó”, “l’Empordà” o també el “Virolai”, girats cap a Montserrat.
Durant els estius també hi havien molts grups de mares, amb els seus fills. Fins i tot, hi havia parelles que passaven el viatge de nuvis a la Mola.
A la dècada dels 50 també fins el cim pujaven a les nits caçadors furtius, que repartien trampes per agafar conills i, a vegades, altres animals. A primera hora del matí hi tornaven per recollir les captures.
La marxa del Joan i la Maria
El Joan i la Maria van decidir el 1966 marxa. Es van exposar diversos motius. La Maria recorda al programa el problema de viure amb dos fills en un cim. Per això van preferir comprar uns terrenys i fer un restaurant a la plana: Can Bondia. Li van posar aquest nom en honor a l'avi del Joan, que es deia Ros i Bondia i va ser un dels tripulants del submarí del Narcis Monturiol.
 |
| Maria Casals en l'actualitat, amb 93 anys d'edat. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada