Emissió 15: Els apassionants debats de les Fogueroses i el rescat de la Bassa de la Calçada

Guia de l'Emissió: 
Isidre Puig

Data: 22 de maig del 2013.

(Descarregar amb Ivoox) (Descarregar amb ITunes)


L'Isidre Puig va començar a pujar a Sant Llorenç del Munt als anys 40, amb els seus companys dels Escolapis. També hi va anar, amb els seus pares, a algunes de les primeres misses després de la guerra.
Des de llavors l'Isidre Puig ha viscut i ha protagonitzat moltes pàgines de la petita i la gran història de la muntanya. Els que ho coneixen bé afirmen que no és exagerat dir que és una de les enciclopedies de Sant Llorenç.
A l'inici de la seva intervenció a la 15è emissió d'Això és La Mola ja demostra els seus coneixements aportant una dada perduda sobre el cim de La Mola. Als anys 40, entre la marxa del Francesc Altarriba, conegut com a Sagalés, i l'arribada del Joan Ros, l'encarregat d'obrir i vigilar els edificis del cim durant els dies de festa va ser l'Antonio Forte, que pujava amb la seva escopeta perquè era caçador.
Quan en Joan Ros es va fer càrrec de l'hostatgeria el 1949, l'Isidre va ser un dels habituals. Com anècdota: li encantava una sopa de pa i peix, condimentada amb absenta.
El mateix any 1949 l'Isidre va rebre l'autorització dels seus pares per afiliar-se al Club Excursionista de Terrassa. Tot i que era bon amic de membres del Club Muntanyenc, que s'havia constituït feia poc a Terrassa, es va fer del Centre Excursionista perquè el seu avi ja havia estat un dels primers socis l'any 1910.

La vessant d'escalador: entre Sant Llorenç i Montserrat.

Ben aviat es va apuntar als cursos d'escalada, si bé intentava amagar les cordes per no tenir raons a casa. Les seves primeres ascensions van ser el Paller de les Fogueroses, el Cavall Bernat i l'Esquirol. Sense abandonar mai Sant Llorenç, sovint també marxava a Montserrat a fer les seves grans agulles. També feie escapades als Pirineus, on va institucionalitzar les travesses.
Al Cavall Bernat (de La Mola) recorda que un dia, a l'arribar gairebé al cim, a l'abalmament superior, va tocar una serp i es va donar un bon ensurt, sense desestabilitzar-se. Com mots altres escaladors, l'agulla que  ha pujat més és El Burret "com li deien els de Barcelona". Fins i tot, ho ha fet sense cordes, baixant després en ràppel.
Del cim de la Castellassa també té una anècdota. Estava amb un company, al que li agrada cantar cançons de l'exercici republicà. I va aparèixer un alemany amb una creu nazi. La trobada va ser cordial, però curiosa.


La vessant espeleològica: la "font" de l'avenc del Davi.
L'Isidre també ha baixat a diversos avencs, com el de La Codoleda o el Davi. En aquest últim hi va anar una Setmana Santa amb l'única finalitat d'obtenir aigua d'un bassal que coneixia i que s'omplia per filtració. L'operació va ser complexa perquè ho van fer sense els mitjans adequats tenint en compte les condicions de la paret de l'avenc. Però van aconseguir l'aigua.


Les Fogueroses: la cova de les tertúlies literàries.

Les Fogueroses, com molts altres indrets de Sant Llorenç del Munt, havien perdut l'afluència d'escaladors i excursionistes que tenien abans de la guerra civil.
L'any 1927 el grup format per l'Isidre Suana, el Josep Belil, el Gaietà Trechs i el Josep Torras s'havia encarregat de fer les primeres ascensions al Paller de les Fogueroses i l'Agulla Petita. I el 1928 el Gegant va poder ser pujat amb la tècnica de la corda fixa.
Després de la guerra, a principis dels anys 40, alguns escaladors, com l'Ernest Mallafré, el Vicenç Barbé, el Jaume Vendrell, el Jaume Lledó i el Jordi Panyella van obrir diverses vies al Gegant i van fer la primera ascencensió a la Roca de l'Abadessa. També el 1946 va fer la seva aparició per l'indret el Josep Barberà, que va fer la primera pujada a la Roca Encavalcada i el Ravenet.
I, a partir del 1949, les Fogueroses van ser de la generació de l'Isidre Puig.
Al principi, abans de pujar a les agulles d'aquest gran racó, l'Isidre dormia a la pahissa de La Mata, que era coneguda com el Francès. Pels voltants d'aquell mas, va conèixer diversos carboners, molts d'ells tortosins, que li van ensenyar 14 herbes diferents que podien menjar-se sense perill. També va fer amistat amb els masovers de l'època, que recollien tòfones per a incrementar els seus ingressos. De camí a la Mata, en el bus que anava a Mura, coincidia amb els coneguts grupets de l'època que havien fet de l'Obac el seu lloc d'estada els caps de setmana. Per exemple, sovint parlava amb els Ezequiel, sempre acompanyats pel seu gos Llest, que van participar en l'exploració de l'avenc que porta el nom de l'animal.

Més endavant, conjuntament amb molts altres companys, l'Isidre va decidir quedar-se a dormir a una cova-balma amb tres boques de les Fogueroses, els Forats. Era incòmode perquè corria molt aire, però la van fer seva. A la nit organitzaven intensos debats literaris, amb força polèmica.
Els participants habituals en els debats de la cova eren, a més de l'Iside, el Joan Martorell, el Jordi Franquesa, l'Isidre Rius, el Josep Grau o l' Aulet. L'Isidre recorda que organitzaven  "cristos" a les Figueroses defensant cadascun els seus criteris literaris.
L'Isidre estava escalant el Gegant, amb el Fainé, quan el diumenge 30 de març del 1952,  el Miquel Grané va tenir un accident a l'Agulla Petita. Pocs dies abans, amb altres persones, havien pujat plegats a la Cova del Drac.

L'Aulet va anar a alertar a l''Isidre que el Miquel havia caigut. Tots van córrer cap a l'Agulla Petita. Amb unes americanes i uns troncs de pi van fer una mena de llitera i el van portar fins el Coll d'Eres, on el va recollir una ambulància. El Miquel va morir. El seu pare va forjar una creu, que els seus companys van pujar fins el cim de l'Agulla Petita, on encara hi és gràcies a una restauració que, posteriorment, va fer precisament un fill de l'Isidre, el Josep.
L'Isidre Puig també va col.laborar a fer una de les fotos més impressionants de la Roca Encavalcada. L'autor va ser el Ramon Armengol, company de col.legi de l'Isidre i acompanyant en les seves sortides. L'Armengol és un gran fotògraf de la natura i autor del llibre "Sant Llorenç del Munt".  Per fer la fotografia de la Roca Encavalcada van ajudar-lo amb cordes per tal que pugues tenir una perspectiva espectacular.

Can Bofí.

L'Isidre Puig també va viure durant un any a Can Bofí. I, posteriorment, hi va anar tots els caps de setmana durant una llarga temporada. De la casa recorda com sortien xispes de tot arreu quan hi havia tronades amb llamps. Molt aprop hi vivia probablement l'últim carboner que va treballar a Sant Llorenç del Munt, amb el qual tota la família van tenir molta relació. Els fills escoltaven encisats les seves històries.
Des de la casa feien moltes sortides pels voltants. Durant una etapa va ser tradicional pujar síndries al capdamunt del Morral d'en Béns.



La Bassa de la Calçada.
L'Isidre va conèixer i admirar la Bassa de la Calçada quan se la reconeixia i conservava gran part dels seus elements. Hi anava per aquell indret per a recollir maduixes. Als anys 60 hi havia moltes maduixes tant per aquell torrent com pel Sot de la Bota. Però des del Maresme van venir a buscar planters fins a malmetre completament la nostra maduixa.
La Bassa estava prou bé fins que els aiguats del 1962 van omplir-la de sorra. Durant diversos caps de setmana ell i la seva família van intentar recuperar-la per tal que, com a mínim, quedés en part visible.

El Poblat Ibèric del Turó de Sant Joan.
L'Isidre Puig va anar en diverses ocasions al turó de Sant Joan, sobre l'esglèsia de Can Roure, cap a l'any 1966. Estava intrigat i volia saber si tots els murs que es veien al cim corresponien a feixes o podien ser restes de construccions antigues. Per a sortir de dubte va agafar peces ceràmiques que estaven escampades pel terra i les va portar a un arqueòleg de Matadepera. Una vegada estudiades es va confirmar que eren de l'època ibèrica.
Actualment el servei d'Arqueologia de la Generalitat té acreditat que, dalt del turó de Sant Joan, entre els anys 200 i 50 a.C. hi havia un poblat ibèric.