Josep Llinares
Data: 15 de maig del 2013.
(Descarregar amb Ivoox) (Descarregar amb ITunes)
El guia del programa 14 d'Això és La Mola, Josep Llinares, estava present amb cinc anys, de la ma del seu pare, en l'acte de constitució del 1953 la Secció Excursionista de l'Ateneu Castellarenc (SEAC). Els seus fundadors van ser Simeó Caba, Enric Comellas, Ramon Serra i Joaquim Casajoana, amb l'impuls també d'altres noms destacats, com l'Albert Antonell.
L'entitat, que el 1987 va passar a denominar-se Centre Excursionista de Castellar, ha estat sempre molt activa. En Josep, per la seva edat, pertanya a la "segona" generació del SEAC. La seva formació com a muntanyenc es va nodrir dels coneixements i de les moltes iniciatives dels veterans. Ell, i els seus companys, sempre preguntaven per camins i indrets. Així va començar una llarga i interessant història, amb moltes accions interessants a Sant Llorenç del Munt:
1 - La Balma de la Pinassa (1960/1969): d'antic amagatall d'emboscats a recer juvenil.
A finals del 1960 el grup d'amics del Josep va coincidir amb un veí de Sant Feliu del Racó, Florenci Santiesteban. En consultar-li sobre racons de Sant Llorenç del Munt, en Florenci els va portar fins a una balma amagada a la canal Freda, entre els camins de la Senyora i la Soleia. No hi havia corriols oberts per a arribar-hi. Calia despenjar-se pel salt d'una torrentera. La balma tenia una petita surgència i, al davant, hi havia un gran pinassa. En Florenci Santiesteban els va explicar que aquella cavitat havia servit d'amagatall durant la guerra civil per alguns veïns de Sant Feliu del Racó.
Els joves van quedar impressionats per l'indret i la seva història. Quan ho van dir als veterans de la SEAC, cap d'ells havia estat ni havia sentit parlar mai de la balma "de la Pinassa" a la Canal Freda.
Un grup format pel Francesc Serra, el Vicenç Portell, el Daniel Rocabert, el Joan Sallent, el Pere Roca i el Josep Llinares es va aficionar a anar fins a la balma tots els caps de setmana. El van convertir en el seu centre d'operacions per Sant Llorenç del Munt: dormien allà i feien excursions per tot arreu.
En aquell temps era habitual que algunes colles fessin seus alguns indrets i els habilitessin com a recer temporal. Per exemple, a la Serra de l'Obac, en aquell mateix any un grup (però de gent ja gran) va convertir la Cova del Racó Gran de Mata-rodona en la seva barraqueta: la balma del Tinet.
D'entrada els joves de la SEAC només van arranjar la font i van fer un primer mur rudimentari amb troncs. Poc després van picar una llosa interior. Així van fer més gran la cavitat i, al mateix temps, van fer servir les pedres per aixecar un nou mur més consistent. Durant un temps els joves van tenir molta feina acondicionant el seu refugi, que tenia finestres, llits, taula, cadires... Sempre hi anaven carregats de materials per a poder completar la construcció. A vegades hi anaven de nit, caminant pel camí de Castellar i de la Soleia amb espelmes.
En aquella època, el grup de la joves de la Balma de la Pinassa van voltar per tots els racons de Sant Llorenç del Munt. Algunes nits també feien bivac aprofitant tot tipus de recer, als Òbits, a les Casetes d'en Bofi, al cim de la Mola, a les balmes de la Senyora i la Soleia, a les Castellasses o a Santa Agnès. Demostrant el seu tarannà, els joves ja es van encarregar de netejar l'ermita, que embrutaven els excursionistes moderns.
Els joves anaven a la balma amb la motxilla carregada de menjar pel cap de setmana. Feien sovint una petita brasa. Quan no tenien aigua i la font de la balma no rajava, pujaven fins a la del Saüc.
A les nits, a vegades per entretenir-se, el Joan Sallent treia una guitarra i cantaven cançons del Joan Manuel Serrat, que començava la seva carrera en aquell temps.
El costum d'anar-hi a la Balma de la Pinassa es va anar acabant quan els joves van començar a fer el servei militar. Com havien obert camins i, en els últims anys, havien posat cartells, la balma de la Pinassa ja era coneguda i va començar a rebre altres visitants.
La Balma de la Pina
2 - El Pessebre de la Castellassa de Can Torres. (1966 / Actualitat)
En plena etapa de la balma de la Pinassa, els joves de la SEAC van viure l'esclat de la tradició de col.locar pessebres per Nadal als llocs emblemàtics de Sant Llorenç del Munt. Un dels que havia agafat més anomenada era el de la Cova Simanya, que des del 1959 portava (i porta encara) des de Barcelona fins a la sala de l'Oca l'Agrupació Excursionista Pedraforca.
Com havien fet un curset d'escalada, van pensar que ells ho podríem pujar a un cim. I aviat van tenir clar el destí. Un dels fundadors de la SEAC, l'Enric Comellas i Llinares, era un "fanàtic" de la Castellassa de Can Torras i havia encomanat aquesta passió als joves del centre. El 1933, amb només 13 anys, l'Enric havia pujat, tot sol i sense equipament, a la Castellassa. Va ser la primera de moltes de les seves escalades. Fins i tot, havia instaurat la tradició de començar l'any amb una ascensió al monòlit.
Per tant, no hi havia dubte del lloc a triar. El Nadal del 1966 va ser pujat el primer pessebre fins a la Castellassa de Can Torras. El seu autor va ser el Josep Llinares, que va fer també els dels anys 1967 i 1968. Com el 1969 feia el servei militar, es va ocupar l'Albert Antonell. Fins a l'actualitat tots els pessebres han estat obra del Josep i de l'Albert, a més del Gonçal López i el Joan Muntada.
Actualment la pujada del pessebre a la Castellassa és una festa ben arrelada, amb la participació de molts veïns de Castellar del Vallès, a la que s'afegeixen també persones d'altres pobles de Sant Llorenç del Munt.
Més enllà dels pessebres, el Josep Llinares s'ha convertit també en un devot de la Castellassa, on ha pujat moltíssimes vegades. Durant molt temps va ser un habitual dels bivacs al peu del monòlit i, fins i tot, a principis del 70 va pujar fins dalt al cim, acompanyat de la seva novia (actual dona) i carregat amb un fugó i una paella, per fer-se i menjar unes gambes a la planxa.
3- Recerca i Manteniment de les Fonts de Castellar del Vallès. (1990 / Actualitat)
.JPG)
4 - Amics de Castellar Vell: reconstrucció i aplec (1978 / Actualitat)
A partir de l'any 1978 en Josep Llinares també va participar en les iniciatives de rescat de Castellar Vell, situat a la riba dreta del riu Ripoll. La referència documental més antiga de l'esglèsia és de l'any 1014.
Membres de la SEAC van començar per desembrossar tot el terreny. I, posteriorment, en Francesc Farriol va realitzar un aixecament topogràfic de l'indret. Sota la direcció d'Anton M.- Vilarrúbias també es van fer unes primeres prospeccions arqueològiques a l'interior de l'església, que van permetre identificar l'absis romànic i la base de la pica baptismal gòtica.
La SEAC i un ampli conjunt d'entitats van constituir la Comissió d'Amics de Castellar Vell, que va donar impuls a tot el projecte. A partir del 1979 la iniciativa va començar a tenir un gran seguiment amb l'organització, cada tercer diumenge de maig, d'un Aplec. Durant la diada es fa un concurs d'arrossaires, que té molt èxit de participants, a part de ballades de bastons, gitanes i sardanes.
El 1984 va començar la primera fase de la consolidació i rehabilitació, amb les primeres aportacions econòmiques de l'Ajuntament de Castellar i de la Generalitat.
El 1990 es va endegar una primera part del projecte de rehabilitació a càrrec de l'arqueòleg Albert Roig i l'arquitecte Josep M. Masagué.
El 1987 i, després, el 1995, en eixamplar-se el camí de la font de Sant Antoni es van descobrir un conjunt de sitges i un fossar d'un poblat altmedieval (segle IX/X a XI). En la descoberta del 1987 van haver de ser particulars, com l'Albert Antonell, els que van recuperar restes per evitar el saqueig.
A banda de totes aquestes inciatives, en Josep Llinares també va participar en la recuperació d'un antiga inscripció romana i, a títol professional, ha fet la nova creu del Puig de la Creu. Actualment, una vegada jubilat, s'ha integrat també en el Grup de Recerca de la Pedra Seca, encapçalat pel Joan Roura, i es dedica igualment a fer escultures de fusta. Sobre aquesta última afició es pot llegir el seu propi blog. (Web de les Escultures de Josep Llinares)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada