Emissió 7: El Tinet i els constructors de fonts i balmes

El Tiner a la seva barraca feta a la Cova del Racó Gran de Matarrodona

Guies de l'Emissió:(En memòria de)
Valentí Rossinyol, Hans Weichsel i Pere Pallejà.
Data: 27 de març del 2013.


La setena emissió d'Això és la Mola desvetlla, a través de diversos testimonis, moltes històries perdudes de la Pola, els Castellots de Tanca, la Fosca i el Racó Gran.
Tots aquests racons de la Serra de l’Obac han estat des de fa segles propietat del mas de La Mata.. Però entre finals dels anys 20 (quan encara els carboners estaven per to arreu) i finals dels anys 70 (quan els excursionistes retornaven massivament a la mutanya) aquesta part de la Serra de l’Obac va tenir també un virrei. Es tracta del Valenti Rossinyol i Canudas, més conegut com el Tinet o el Tinoi. Això és la Mola rescata de l’oblit al Tinet i una amplia colla, de la que també formaven part en Pere Pallejà, el Hans Weichsel, el Puig, el Navarro, el Tomàs i altres persones que han deixat la seva petjada a Sant Llorenç del Munt.
El grup inicial es va formar als anys 20 a la secció d'excursionisme de la Joventut Terrassenca (Coro Vell), que aplegava amb èxit dos moviments que havien arrelat amb força en aquella època al nostre país: el cant coral promogut per Alselm Clavé i la descoberta de les muntanyes. A Sant Llorenç hi ha un símbol clar de la unió de los dos moviments: l’agulla que va ser batejada en aquella época com el Bust d’en Clavé, que es troba sobre al Puig Conill, a la carena dels Ginebrers, al límit del terme de Matadepera.
L’aficció per la música i l’excursionisme va ser el que va reunir als protagonistas de la setena emissió del programa.














Els tres més destacats tenien procedència ben diversa:
- El Valentí Rossinyol i Canudas havia nascut a Manresa i havia estat molts anys al mas de les Vendranes, on els seus pares van ser els masovers. En arribar a Terrassa, el Valentí (al que tothom anomenaven Tinet) es va apuntar al Coro Vell. Hi anava sobretot als balls i a les sortides a Sant Llorenç, on també anava a caçar.
- En Hans Weichsel Muller havia nascut a Hamburg i havia estudiat a la marina militar alemana. L'inici de la primera guerra mundial el va enxampar en un vaixell que venia de Sud-amèrica i feia una parada a Portugal. Va intentar tornar al seu país a través de Donosti, però França no el va deixar passar. A la recerca de treball va acabar a Terrassa, en una indústria tèxtil. Aficcionat a l'esperanto i a la música (sabia tocar el piano) es va apuntar al Coro Vell, on també sortia a la muntanya.
- En Pere Pallejà havia nascut igualment a Terrassa. Era un gran aficcionat a la muntanya i també feia escalada. En nèixer els seus dos fills va obrir un parèntesi en la seva aficció excursionista. Però, en fer-se grans, va tornar amb ells cap a la Pola, la Mola i Matar-rodona. Va ser un dels impulsors del Club Muntanyec de Terrassa, del qual va ser president.
(También hi havia altres membres que anirem detallant en el futur).
Hi ha diverses fites d'aquest grup aplegat al voltant de la Joventut Terrassenca:


Primera fita:
La Castellassa de Can Torres
(1923).

Abans de conquerir la Pola, els membres del Coro Vell van assolir una gran fita a la Castellassa de Can Torras. La primera pujada va ser realizada el 9 de setembre de 1923 concretament pel Hans Weischel, el Josep Abelló i el Martí Rovira. En el món de l’escalada es considera que algunes de les tècniques emprades en aquesta histórica escalada van ser aportades pel Hans. El seu fill, Jaume, comenta que en Hans tenia habilitat amb les cordes per la seva formació de tres anys a la marina alemana.


Segona fita:
La construcció de la font de la Pola
i l'acondicionament de balmes al seu voltant, com el Quarto de Reixa
(1928 - Guerra Civil i, després, 1939 a 1960).

Així com la primera conquista del cim de la Castellassa si ha quedat registrat per a la historia, altres destacades activitats del grup es van perdre en l’òblit. Moltes d’aquests altres fets perduts en la memòria es van registrar a la Serra de L’Obac.
El Valentí Rossinyol, amb altres companys, es van aficcionar a anar a caçar als voltants de la Pola Allà, sota unes balmes, hi havia una naixement d'aigua, que era emprat pels molts carboners que treballaven per l'indret i que es van fer amics del Tinet (com ara un matrimoni de valencia).
Aquesta antiga font va ser coneguda des de principis de segle pels excursionistes. Abans dels anys 30, quan el Butlletí de l'Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa anunciava caminades que passaven per aquella raconada, gairebé sempre es referia genèricament a la Pola, si bé en una ocasió (el 1919) ja parla de la font dels carboners.
Els caçadors del Coro Vell van proposar aprofitar la surgència per a fer una veritable font, amb un acumulador intern i amb una àrea d'esbarjo al davant. Les obres es van fer el 1928. El ciment i la resta de materials es van traslladar a peu, i els pesats amb un "matxo", des de l'Alzina del Salari. Aquell any es va fer la taula dels escacs, mentre que la segona es va posar uns anys més tard. Durant un temps també van existir altres dues taules, que es van treure després de la guerra civil.
La nova Font de la Pola va tenir una gran èxit, principalmente entre els socis de la Joventut Terrassenca. Era habitual la celebració de fontades, és a dir, de trobades els dies de festa. Però els constructors de la font i els seus amics també hi anaven els caps de setmana i passaven allà tota la setmana de vacances de l'agost. Eren els "amos".
Per a donar servei als visitants, al costat de la font es va construir un rebost, amb plats i eines de cuina. Els constructors de la Pola llogaven tot el que hi havia el rebost a la resta de visitants.
Per a les nits, es van acondicionar diverses balmes. Una d'elles estava al costat de la mateixa font. Però la resta estaven als Castellots de Tanca. Entre elles, destacava el Quarto de Reixa.
A l'estiu, l'indret de la Pola aplegava a més de 30 persones. Després de sopar, sempre cantaven habaneres. La seva favorita era la Bella Lola.


Tercera Fita:
Emboscats a la Cort Fosca
i construcció de la font del Rossinyol.
(Guerra Civil Espanyola)

A la part final de la Guerra Civil, en Valentí Rossinyol, que ja tenia 40 anys, va ser cridat a files. Com el conflicte ja estava en la fase final, el Tinet va creure  hi podia contribuir ben poc i, com molta altra gent de la seva edat, va decidir amagar-se.
Conjuntament ambe els seus amics Navarro i Joan Folch, van  establir-se a la Cort Fosca i l'Hospital de Sant, un lloc difícil de trobar i que ja havia tingut la mateixa funció unes dècades abans durant la guerra carlista.
A la Cort Fosca, el Tinet i la seva colla van deixar una nova mostra del seu interés i de la seva habilitat per a edificar fons. Durant la seva estava van fer una pica per a recollir l’aigua que degotava del sostre de la cova. Amb el pas del temps, aquesta construcció ha conservat el cognom del Tinet, encara avui se l’anomena la Font del Rossinyol.
Uns metres més enllà de la cavitat van repetir una edificació semblant, que ara es coneix com la Font de l’Hospital. Era un sistema més de recollida d’aigües d’aquest actiu grup.

Quarta Fita:
El "carretó" amb volant,
la balma del Tinet al Racó Gran
i la font dels Traginers.
(1960 - 1980).

Després de la guerra civil, el Tinet i els seus amics van tornar a la Pola, des d’on feien sortides per caçar als sots del Figueret, Mata-rodona, l’Infern i els Debanadors, on també van deixar mostres del seu enginy amb diverses construccions, com una nova Font a l’interior d’una balma.
També va "innovar" en els seus mitjans de transport. Es va fer un carretó, una mena de cotxe sense motor, amb frens, volant, seients i lloc de càrrega. L'havien d'empènyer per a pujar fins a l'Alzina del Salari. Però, en canvi, a la baixada anaven ràpid i podien portar llenya.
També el Tinet escalava per les cingleres de la Pola, però només amb una intenció: agafar té de roca.
A la década dels 60, coincidint amb la seva jubilació, el Tinet va voler traslladar la seva caserna general perquè, segons recorda la seva filla Esperança, deia que la Pola ja no era el mateix, que hi anava gent que no coneixia de res i que no respectaven prou les instal.lacions ni l'entorn. Per exemple, recorda que algú va trencar el pany del rebost i el va saquejar.
Com a nou emplaçament va triar un situat al mig camí entre La Pola i La Fosca.
Aprofitant una balma, es va construir una barraca natural a l’anomenat Racó Gran de Mata-rodona. Amb l'ajuda d'un boxejador, en Tomàs, van estar picant durant molts dies fer més gran la cavitat.
Des de la seva nova "casa" a la Serra de l'Obac, que compartia amb el Joan Folch, el Gaietà Trechs i altres persones, el Tinet continuava caçant per tenir menjar. Així mateix feia ganivets o bastons (amb punxa i serra), com el que mostra la seva filla, Esperança.
Tothom que als anys 60 i 70 va fer amistat amb el Tinet a la seva barraca sempre rebia, com a record, o un bastó o un gavinet o, fins i tot, una fagina disecada.
En aquella època va fer dues noves fonts: la del Racó Gran i la dels Traginers.
 El Tinet va continuar anant a la balma fins a finals de la dècada dels 70. Malauradament va anar perdent la seva antiga força i l'any 1981 va morir. La seva filla Esperança recorda que el seu desig sempre havia estat ser enterrat en una de les sepultures medievals situades al costat de la Porquerissa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada